El Carnaval és, per definició, irreverència, llibertat i desordre creatiu. És aquell espai on el poble es permet capgirar-ho tot, on la disbauxa es converteix en llenguatge col·lectiu i on la comunitat s’expressa sense cotilles. Precisament per això, quan el desordre institucional supera el desordre festiu, alguna cosa no funciona. I aquest any, per segona vegada consecutiva, el Carnaval de Berga ha estat víctima no tant de la meteorologia com d’una manera d’entendre la gestió basada en el “ja veurem”.
L’any 2025 ja va deixar un precedent incòmode. Inclemències, polèmica i un ple municipal on es van demanar explicacions per la manca de planificació i d’un pla alternatiu. Aquest febrer, preguntada explícitament pel regidor Ferran Aymerich sobre quin era el pla B en cas de necessitat, la regidora Ermínia Altarriba va respondre que no n’hi havia cap i que, si calia, se suspendria i punt. Una resposta d’una franquesa gairebé admirable, si no fos perquè equival a dir que la previsió és opcional i que la gestió pública pot funcionar perfectament a cop de cancel·lació.
Però la cosa no va quedar aquí, també va afirmar que sí que es comprometia a ‘millorar la comunicació’ i a donar ‘premisses clares d’actuació’ a les comparses, les quals quedarien definides a la reunió de divendres. Miri que eren pocs els seus propòsits inicials, però ni aquests es van assolir. Tot plegat va resultar ser una broma de mal gust, una falta evident de respecte a les comparses i als centenars de ciutadans que hi participen i un fracàs polític absolut.
La reunió convocada el mateix dissabte al matí va ser l’escenificació del desconcert. Mentre a la ciutat se celebraven altres actes del Carnaval amb normalitat i moltes comparses ja s’estaven pintant i vestint, es va convocar una reunió amb representants de totes les colles en una trobada sense rumb clar, valorant si es traslladava la rua a l’endemà, a la setmana següent o a un univers paral·lel on el vent no bufa. Decisions a corre-cuita, missatges contradictoris i la sensació que ningú havia previst el guió alternatiu que, després de l’any anterior, era gairebé obligat tenir a la carpeta i que era feina seva, senyora regidora. Tot plegat, per acabar decidint una hora abans de l’inici previst de la rua, que aquesta es traslladaria a l’endemà. I realment aquest escenari no es podia planificar i preveure prèviament?
El resultat va ser un dissabte fragmentat i incoherent: una rua improvisada amb més de la meitat de les comparses que va acabant recorrent els carrers de Berga amb la participació de milers de ciutadans que van sortir als carrers a aplaudir-les i admira-les. Fins i tot el senyor alcalde va sortir a saludar-los, vostè també, i la policia local va tallar in extremis el trànsit perquè poguessin exhibir-se.
A la nit, i després de trucades i intents improvisats i fallits realitzats durant la mateixa reunió del matí per moure els actes a diumenge pensant que tothom està a la disposició de l’Ajuntament de Berga, els actes previstos es van acabar duent a terme. Tots, excepte el sopar. Els concerts sí. El sopar no. Centenars de persones que ja havien pagat el tiquet es van trobar deambulant per la ciutat, disfressades i sense taula. El sopar, a més, era part de la gratificació dels voluntaris que van ajudar a la cavalcada de reis. Resulta difícil entendre per què la música podia sonar amb normalitat però un àpat col·lectiu que ja estava programat al mateix espai, no. A més dels maldecpas, quant ens ha costat aquesta anul·lació?
El vent afecta els plats però respecta els amplificadors?
La seguretat era relativa segons el menú? Aquest episodi no només va generar indignació, sinó que va consolidar la percepció d’una gestió erràtica i mancada de coherència.
Mentrestant, altres municipis propers com Puig-reig, Solsona o Bagà van celebrar la festa amb normalitat. Davant el mateix avís oficial, van adaptar-se a l’evolució real de les previsions i, en constatar que no es complien els pronòstics, van celebrar la festa amb normalitat o amb modificacions pactades. La diferència no va ser el mapa meteorològic; va ser l’anticipació i la capacitat de reacció. Puig-Reig, fins i tot, va aconseguir la fita inimaginable de fer arribar a totes les comparses un escrit que detallava les modificacions a la rua motivades per l’avís oficial.
Davant la suspensió, les colles van fer allò que el Carnaval representa: van sortir igualment. Ho van fer de manera espontània, autogestionada, reivindicant que la festa és del poble. Aquesta decisió no és un gest d’indisciplina; és l’expressió més pura de l’esperit carnavalesc. Per això, i per si no fos poc, resulten especialment desafortunades les declaracions de diumenge de la regidora Altarriba, mostrant-se decebuda amb les colles que havien sortit dissabte. També ho estava amb l’alcalde i amb els milers de ciutadans que van sortir al carrer a admirar-les i animar-les? La decepció, si escau, hauria d’anar dirigida cap a la seva manca d’anticipació.
Governar implica assumir responsabilitats, especialment quan els errors es repeteixen. És la segona vegada que la inexistència d’un pla B condiciona greument el desenvolupament del Carnaval. La negativa a contemplar alternatives no és fermesa; és una aposta temerària per la improvisació. I la supèrbia de defensar-la com si fos virtut només agreuja la fractura amb el teixit festiu que ha revitalitzat aquesta festa els darrers anys.
Per tot plegat, es fa necessari un exercici de responsabilitat política. La regidora, després d’una disculpa cap a les comparses i la ciutadania per com s’han fet les coses, hauria d’assumir les conseqüències d’aquesta reiterada manca de previsió i apartar-se de l’organització dels actes del Carnaval. Faci un pas al costat abans de fer més mal a la festa. I si no ho contempla, li correspon a vostè, senyor alcalde, actuar i cessar-la d’aquestes funcions per garantir que, en el futur, la planificació i el diàleg substitueixin el desconcert.
El Carnaval és anarquia festiva, sí, però l’Ajuntament no pot ser-ho. Ha quedat clar que quan la institució improvisa, el poble s’organitza. Però malgrat això, no podem normalitzar que la festa sobrevisqui malgrat el govern. I si volem que la festa continuï essent motiu d’orgull col·lectiu per Berga, cal que qui la gestiona entengui que governar no és suspendre, sinó preveure.
Per tot això, senyora Altarriba, li demanem explícitament que dimiteixi del Carnaval.